Els sofistes i Sòcrates

• Semblançes

1. Interès per l'home: L'home (ciutadà) és el destinatari últim de la filosofia. Tant per a Sòcrates com per als sofistes, les qüestions polítiques i morals són el centre de la seva preocupació. Es pregunten com cal obrar per ser un bon ciutadà.

2. Interès pel llenguatge: En Sòcrates trobem un profund convenciment que la veritat neix a través del diàleg (oratòria). I en el cas dels sofistes, la retòrica és l'eina que tenen per manipular el coneixement (demagògia). En el fons tots dos manifesten un interès pel llenguatge perquè és fonamental en la vida grega el paper de l'àgora com a lloc de debat.

3. La recerca d'influència social: Tant Sòcrates com els sofistes volen tenir pes en la societat (tenen deixebles, les seves opinions són escoltades...), però utilitzen la seva influència d'una manera diferent. Sòcrates s'autoconsidera un educador de la ciutat i no un polític. Busca més una influència sobre la moral de la ciutat, mentre que els sofistes, en canvi, tenen més influència política.

• Diferències

1. De caire metòdic: El mètode socràtic és el diàleg. La paraula és un instrument per arribar a la veritat. Defensa l'intel·lectualisme moral (tot home bo és savi, tothom coneix interiorment el bé). En canvi els sofistes tenen com a mètode la retòrica. Usen la paraula per aconseguir el poder, creuen que tot és opinió i, per tant, no hi ha veritat. Defensen el convencionalisme moral.

2. Sobre el seu ideal: L'ideal socràtic és aconseguir la felicitat. En canvi pels sofistes l'ideal és aconseguir l'èxit, especialment l'èxit polític.

3. De caire pedagògic: Sòcrates fa el seu ensenyament gratuït per les places i carrers, d'una manera informal, dialogant amb tothom. Els sofistes, en canvi, cobren i s’adrecen només als joves rics que els poden pagar.

4. Conseqüències: Sòcrates vol fonamentar la filosofia, a través de definir els conceptes ètics (què és el Bé, què és la veritat...). Els sofistes, en canvi, prediquen l'escepticisme i el relativisme.

Sòcrates (vocabulari)

Bé: Qualitat moral que ens porta a la felicitat

Sòcrates: Filòsof que va dir: “és millor ser víctima d’una injustícia que ser injust”

Retòrica: Art que permet fer que un individu descobreixi per si mateix la veritat, a partir de preguntes ben dirigides i del diàleg

Docta ignorància: Només sé que no sé res

Llevadora: L’ofici que exercia la mare de Sòcrates, i amb el qual ell se sent vinculat

Definició de filòsof: Sòcrates és el primer a emprar el mot Filo-Sofos (el qui estima la saviesa, l'amic de la saviesa) per comptes de Sofos (savi). Per a Sòcrates la saviesa és una cosa que ningú posseeix. En tot cas l'home aspira a, desitja, saber. Per això el diàleg i el debat són les eines del coneixement.

Relativisme: Sòcrates es manifesta radicalment contrari al relativisme dels sofistes. Pensa que els valors morals existeixen realment, no depenen de les circumstàncies, són absoluts.

Ironia: Ironia socràtica, manera de demostrar a una persona que diu que sap, que, en realitat, no sap i fer-la caure en contradiccions. La ironia és un moment a través del qual es vol donar a entendre la falsa consciència.

Maièutica: En grec, maieuo significa: "donar a llum" "ajudar a néixer". Sòcrates ajuda a néixer la veritat, que d'alguna manera tots portem al nostre interior, través d’una sèrie de preguntes orientades. Si la seva mare era llevadora d'infants, ell es considera també parter de la veritat.

Docta ignorància: Només se que no sé res. Concepció de la saviesa. Obrir l'ànima a la possibilitat del coneixement, no ser dogmàtic. Mai no hi pot haver ciència si prèviament no acceptem posar tot el nostre coneixement en dubte i en crisi.

Moral: Estudi de la conducta humana segons els principis de bé i mal. Sòcrates creu que la moral és quelcom objectiu, té un fonament que es troba en l'ànima. Considera que els conceptes morals tenen valor universal i actuen com una exigència interna de la raó.

Escèptic: La paraula grega esceptis significa "observar curosament". L´escepticisme és una teoria que diu que no hi ha res que sigui veritablement cert. Sòcrates crítica l´escepticisme dels sofistes i defensa que hi ha valors universals, indubtables.

Ateu: Sòcrates no és ateu de cap manera, però el condemnen per no creure en els déus de la ciutat. El seu crim és l'asebeia, delicte que al mateix temps era polític i religiós. No creure en els déus de la ciutat equivalia a dir que no creia en la ciutat, i pervertir intel·lectualment els joves volia dir atemptar contra el futur de la ciutat (els joves són sempre el futur). Amb l'expressió "els déus de la ciutat" és vol dir aproximadament: "l'important de la ciutat". Sòcrates, en canvi, proposa que l'únic déu important, el déu autèntic, és el déu interior (daimon), la veu de la consciència interior.

Virtut (areté): Per a Sòcrates les virtuts fonamentals són les morals. Només la virtut ens fa feliços. Tot home just és savi perquè la saviesa no és una posició teòrica, sinó una forma pràctica d'encarar la vida. Ser savi és viure bé.

Els sofistes (vocabulari)

• Característiques

Nihilisme ontològic: No existeix un ésser substancial i permanent al canvi

Fenomenisme: L’aparença és l’única forma de ser real

Subjectivisme: L’home és l’únic criteri de veritat dels judicis

Sensisme: L’experiència és l’única font de coneixement

Escepticisme: No existeix veritat universal

Convencionalisme: Base de les lleis, la societat no és un fet natural sinó que és el resultat d’un pacte

Positivisme: Les lleis jurídiques i morals han estat dictades pels homes, no pels déus

Relativisme: Les veritats depenen de qui les anuncia

• Vocabulari

Protàgores: Sofista relativista

Gòrgies: Sofista escèptic

Oratòria: Art d’expressar-se, de parlar en públic

Retòrica: Art de l’eloqüència, de l’expressió oral i escrita

Demagògia: Mala política que es basa en afalagar i manipular l’electorat

Isonomia: tothom és igual davant de la llei

Antilogia: Contradicció entre dos textos, expressions o idees

Democràcia: Forma política que en ella sempre guanya la decisió majoritària

Nomos: Llei social sofista, que sempre es pot modificar si la majoria ho decideix

Llei social: Allò que depèn dels homes

Llei natural: Allò que no depèn dels homes

Physis: Natura

Els presocràtics (vocabulari)

4 Elements: Teoria de Empedocles sobre l’arkhé de les coses, que esta formada pels 4 elements: terra, aigua, foc i aire.

Aigua: Arkhé segons Tales de Milet. Tot està constituït per aigua, la terra flota sobra l’aigua, els éssers vius necessiten l’aigua per viure.

Aire: Arkhé d'Anaxímenes, que observava que la mateixa respiració era com el principi de vida.

Amor: Font de creativitat descobert per Empèdocles.

Apeiron: Terme utilitzat per Anaximandre. És com a principi i element de les coses existents, i que conté la causa tota del naixement i la destrucció del món.

Arbitrarietat: Acte contrari a la justícia, a la raó, a les lleis, etc.

Arkhé: L’origen de tot.

Àtom: Éssers infinits que no es poden dividir-se més, anomenats per Demòcrit.

Canvi: Concepte que denota la transició d’un estat a un altre.

Dialèctica: Llei natural de Heràclit que ordenava els canvis.

Ésser: Arkhé segons Parmènides que creia que ho era tot, que era increat, immòbil, indefinit i complet.

Foc: Per Heràclit era l’arkhé, però amb un sentit metafòric. Ens permet la vida i la intel·ligència.

Harmonia: en grec significa unió, acoblament. Segons Heràclit l’harmonia dels contraris creia el fet d’existir tensions oposades per mantenir un equilibri dinàmic, una harmonia, era la força que mantenia l’univers.

Homeomeria: Arkhé segons Anaxàgores, creia que eren unes petites llavors que tenen tots els éssers. Llavors, un ésser és aquell ésser ja que té més homeomeries del ésser que és.

Logos: Pensament racional que a partir de la raó deia que no hi ha res que passi per arbitrarietat.

Mite: Pensament irracional en que es creia que les coses passaven per raons d’uns éssers divins.

Necessitat: Propi de les lleis naturals.

No - ésser: Parmènides creia que el no – ésser no existia, que no podia ser.

Nombre: Arkhé segons Pitàgores. Els pitagòrics creuen que tot està creat i regit per els nombres i les matemàtiques.

Nôus: Segons Anaxàgores, era la intel·ligència, un amor intel·lectual que ordenava les homeomeries i les distribuïa com cal.

Odi: Segons Empedocles, era el contrari del amor, que disgregava i corrompia.

Opinió: És la manera de veure les coses dels sentits que Parmènides afirmava. Al estar governada pels sentits i no per la veritat. És la via incorrecte que s’ha de seguir.

Panta rei: Segons Heràclit, llei que deia que tot flueix, que està en constant moviment.

Physis: La realitat natural.

Transmigració: Segons Pitàgores, és quan l’anima immortal es canvia de cos.

Veritat: És la manera de veure les coses quan no és manipulat pels sentits que Parmènides afirmava. És la via correcte que s’ha de seguir.

Activitat 2: Els Sofistes i Sòcrates

Contesteu el qüestionari següent:

1. Explica en què consisteix el mètode socràtic.

Sòcrates deambulava per l'àgora i interrogava als ciutadans em dos etapes que es succeïen: la ironia i la maièutica. En primer lloc plantejava una pregunta i argumentava amb l'interlocutor per que s'adonés que no sabia res. En segon lloc el guiava amb preguntes fins la veritat absoluta.

2. Què és el bé i la veritat segons Sòcrates? Com estan relacionats?

Segons Sòcrates, el bé és la recerca de la bondat, la moral i ala felicitat. La força del bé és el coneixement, la No-Ignorància. La veritat és “allò que és”, i s'assoleix a través del bé. És la prova de que ja no som ignorants.

3. Compara les actituds filosòfiques sofistes amb el pensament de Sòcrates:

• Nihilisme ontològic: No existeix un ésser substancial i permanent al canvi (Gòrgies). Sòcrates diria que existeix.

• Fenomenisme: L'aparença és la única forma de ser real. Sòcrates pensa que els veritables valors no resideixen al cos sinó al coneixement i a l'ànim, al bé i a la felicitat. Tots aquest valors condueixen a la veritat.

• Subjectivisme: L'home és l'únic criteri de la veritat. Sòcrates discreparia.

• Sensisme: L'experiència és l'única font del coneixement. Sòcrates defensaria el racionalisme (raó) com al camí cap a la veritat i el bé.

• Convencionalisme: La societat no és un fet natural sinó el resultat d'un pacte. Sòcrates diria que és natural perquè l'ésser humà necessita viure en societat.

• Positivisme: Lleis jurídiques i morals establertes pels homes. Sòcrates afirmaria que les lleis són naturals, i adoptades pels homes.

• Relativisme: L'home és la mesura de totes les coses (varies veritats). Sòcrates afirma que només existeix una única veritat.

• Escepticisme: La veritat no existeix i no es pot conèixer. Per Sòcrates si que existeix i es pot conèixer mitjançant el diàleg.

4. Quin paper juga el llenguatge en els dos moviments filosòfics?

• Sofistes: la paraula és l''instrument de manipulació i de comunicació, l'eina per a assolir l'èxit en la política.

• Sòcrates: la paraula és el camí cap al bé, al diàleg és l'eina per descobrir la veritat i el coneixement.

5. Què penses de l'actitud de Sòcrates en referència als fets que el van portar a la seva mort?

Sòcrates va defensar el diàleg i l'argumentació en la política, però afirmava que sols una opinió raonada podia ser vàlida.

Va voler comunicar i transmetre el seu coneixement però va ser acusat de corrompre la mentalitat del jovent. Tampoc creia en els Déus atenencs, i aquestes van ser les raons de la seva condemna, que tot i així va defensar fins la seva mort. Ell afirmà: “Prefereixo patir una injustícia que cometre-la”.

Activitat 1: Filosofia presocràtica

Contesteu el qüestionari següent:

1. En quants períodes se sol dividir l’etapa de la filosofia grega? Quins són?

L'etapa de la filosofia grega se sol dividir en cinc períodes, que consten cadascú d'una petita part de la història del pensament. Emprendrem un viatge a través del temps.

• Període presocràtic – De què està fet el cosmos?

Aquesta primera etapa ocupa un lloc essencial en la història de la filosofia, ja que explica el seu naixement. Ens situem als segles VI i V aC, en un món regit pels Déus i els mites. Els filòsofs de l'època comencen a qüestionar les pautes de conducta que aquests marquen, i s'inicia el pas del mite al logos, el camí de la fe a la raó. Els pensadors volen trobar respostes, i tots es centren en l'Arkhé o Argé, l'origen de tot el que existeix. Alguns com Thales, Heràclit i Empèdocles troben la resposta en els elements, d'altres com Anaxàgores i Demòcrit afirmen que la ciència pot explicar la creació de l'univers, Anaximandre i Parmènides se centren la metafísica: l'ésser i el coneixement, i Pitàgores defensa el racionalisme matemàtic. La actitud crítica dels filòsofs i el seu raonament permet un canvi de mentalitat que ens ha influenciat fins a l'actualitat, on hem de saber pensar per nosaltres mateixos, perquè estem constantment sotmesos a resoldre situacions, problemes i a prendre decisions.

• Període humanístic – Com m'he de comportar?

Cap al segle V aC, la cultura grega va arribar al seu apogeu. Durant les guerres Mèdiques, els perses destrueixen gran part d'Asia Menor, tot i aixi l'esplendor cultural i polític de Grècia no cau. Va serl'època de la construcció del Partenó i de l'instauració de la democràcia com a sistema de govern, amb Pericles, gran orador i filòsof, com a governador d'Atenes. Neix llavors un model de ciutadàelaborat a partir dels conceptes de comportament ideal i ànima pura, anomenat Kalós Kai Agathós. Els pensadors de l'època reflexionen sobre els assumptes humans i comparteixen l'interès perl'individu com a membre actiu de la polis grega. Certs mestres s'uneixen sota el nom de sofistes (savis) i imparteixen una formació humanísticaadaptada al canvi democràtic, considerant-se experts en assumptes polítics i assegurant una educació de ciutadà exemplar. Afirmen que la paraula (el llenguatge) és la eina de poder del canvi. També apareix Sòcrates, considerat com el pare de la filosofia. Discrepa assegurant que la paraula és l'instrument de la veritat. Ell busca una definició per la ètica i les seves pautes.

• Període ontològic – Què és l'ésser?

Ens situem al segle IV aC, en una atmosfera de crisi social deguda a la pèrdua de la guerra contra Esparta. Apareixen llavors dos figures emblemàtiques de la filosofia grega, Plató i Aristòtil, que polemitzen sobre la pregunta metafísica més important de tots els temps: “Què és l'ésser?”. Segons Plató, l'ésser és les idees, que al seu torn serveixen de model per les coses materials. Existeixen doncs dos mons, el de les Idees Perfectes (els models) i el de les Coses Materials (les còpies). Per exemple, la idea de la Justícia fa néixer les lleis, la idea de l'Home fa néixer l'ésser humà (que no és perfecte, però ho intenta ser imitant el model de la idea). Aristòtil, per una altra banda, defensa la teoria del pack idees-coses, és a dir que la idea està en la cosa, sense les idees no poden existir les coses materials, per tant no pot existir l'ésser.

• Període ètic – Com ha d'actuar l'home savi?

Continuem endavant, i ens trobem ara al segle III aC. Després de la mort d'Alexandre Magne, les seves conquistes es van fragmentar i repartir entre els generals del gran rei, i es va estendre la cultura grega fins les fronteres de la Índia. L'Imperi es centralitza i les llibertats civils queden abolides. Comença un període de fort individualisme i desconfiança cap a la política i el poder. S'accentua la preocupació per la moral i la conducta individual; podem establir un paral·lelisme amb el període humanístic en aquest sentit. Neixen llavors tres escoles filosòfiques: els Estoics (autocontrol relacionat amb el dolor), els Epicuris (la felicitat i l'amistat han de substituir la política) i els Cínics (escèptics, neguen l'existència de la veritat i denuncien la injustícia social).

• Període religiós – Què hi ha més enllà de la vida?

Comença al segle II aC i dura fins els segles II-III dC, des de l'arribada dels Romans a Grècia fins la submissió religiosa de l'Imperi. És una època de decadència de la filosofia, tot i que es distingeixen dos grups principals: els Neopitagòrics (Pitàgores, dualisme ànima-cos, reencarnació) i els Neoplatònics (Plató, món de les Idees i món de les Coses).

2. A quina etapa de la filosofia grega pertanyen els estoics? I els neoplatònics?

Els estoics pertanyien a la etapa ètica. Els neoplatònics es van manifestar a l'etapa religiosa.

3. Escriu en 3 línies en què consisteix el “pas del mite al logos”.

El pas del mite al logos és una metàfora per explicar el naixement de la filosofia, el canvi que es va produir al segle VI aC, quan la observació i la raó van substituir la imaginació i la fe amb la intenció d'explicar i de donar sentit al món de manera més racional i crítica.

4. Com es poden classificar els mites?

Els mites poden classificar-se com a sagues, contes o mites:

• Les sagues relaten els orígens

- mites cosmogònics (creació del món)

- mites antropogònics (creació de l'home)

- mites teogònics (origen dels Déus)

- etiològics (origen de certes institucions)

• Els contes expliquen històries fantàstiques que pretenen divertir

• Els mites són relats filosòfics amb caràcter existencial, social i moral

- mites escatològics (vida del més enllà o fi del món)

- mites morals (el bé i el mal)

5. Quina és la intenció i el valor dels mites?

Els mites volen transmetre una lliçó de comportament, la seva intenció és educativa i els seus valors són humans, existencials, socials i morals.

6. Quins són els déus més rellevants en la mitologia grega? Per què?

En primer lloc trobem a Apol·lo com a representant dels Olímpics i dels déus aeris, i símbol de l'ordre i de l'harmonia. A continuació podem nombrar a Dionís, representant dels déus terrestres i metàfora de la agricultura i del vi. Aquests dos déus es consideren complementaris (ordre i desordre, harmonia i festa...) i eren venerats per igual pels grecs.

7. En què consisteix el “problema de l’Aletheia”?

En l'antiga Grècia, l'Aletheia o veritat era un privilegi, una eina reservada als Déus, respectats i venerats, per controlar la població. Es creia que només ells coneixien la veritat i decidien transmetre-la a través d'augurios o dels bruixots, per conseqüent tot home que volia descobrir la llum i despertar de la ignorància voldria emparar-se del poder diví, i seria sotmès al terrible càstig dels Déus.Aquesta contradicció va frenar el desenvolupament de la filosofia i de la intel·ligència, car qui gosava trencar les normes i iniciar el camí del raonament havia de trencar també amb els lligams religiosos i les creences culturals.

8. Quins són els factors que van fer possible el pas del mite al logos?

L'aparició d'una nova forma de pensament que trencava amb la fe i iniciava el camí de la filosofia va suposar un canvi important per els pensadors, que criticaven el mite i buscaven una nova via per explicar el sentit del món i el seu origen. Els factors van ser els següents:

• Factor econòmic: el comerç i el viatge van favoritzar l'intercanvi de cultures i mentalitats

• Factor sociològic: idea d'humanisme, d'igualtat i de raó

• Factor religiòs: llibertat religiosa, crítica de la superstició i dels mites per els científics

• Factor educatiu: participació política (discussió, diàleg) pensament NO dogmàtic

9. Quina diferència hi ha entre el plantejament filosòfic de Tales i el de Pitàgores?

Tots dos filòsofs van ser físics i matemàtics, però Tales optava pels elements afirmant que l'Arkhé era l'aigua, contràriament a Pitàgores, que assegurava que l'Arkhé eren els nombres, i que la matematització del món era el camí cap al Racionalisme.

10. En què consisteix la contradicció entre Parmènides i Heràclit?

Parmènides (filòsof de la permanència) negà el canvi i la possibilitat d'evolució, oposant-se a la teoria d'Heràclit (filòsof del canvi), que afirmà l'existència d'un moviment cíclic i etern i d'un fluix de raó universal (Panta Rei).

11. Quines de les teories dels presocràtics creieu que són més actuals?

La teoria de Demòcrit s'apropa sens dubte a l'actual explicació de la creació de l'univers i el naixement de la vida a la Terra: els àtoms. La seva visió materialista del món natural el va permetreusar la teologia per donar sentit a l'ordre el món.